Censura a Euskal Herria!

Aquests dies, arran de les eleccions autonòmiques basques, Ajuria Enea es prepara per grans canvis a Euskal Herria. Segurament, fruit d’un acomodament per part del PNB i inevitablement fruit també de la il·legalització de D3M. El PNB ja jugat amb foc i s’ha cremat, més ben dit, ha fet de Jordi Pujol i li ha sortit tan malament com a l’Artur Mas. Quan Catalunya mirava asturada com es quedava sola votant a favor dels nostres interessos i el Euskadi feia costat (excepte, evidentment de la Begoña Errazti d’Eusko Alkartasuna) a Madrid i al PSOE, el PNB recollia números per acabar agafant-se els dits.

Durant la campanya electoral, en Mas ja ho havia advertit. Us pot passar com a Catalunya, vigileu. I oh, quina pena, per una vegada ha tingut raó. No m’agrada i detesto un govern amb Patxi López de lehendakari i el PP ajudant per allà, però si això ha de servir per posar els nervis a flor de pell a la societat basca i reflotar una Eusko Alkartasuna tocada i ajudar encara més a Aralar, benvingut sigui. Benvingut siguin els socialistes i els populars i a veure si el PNB n’aprèn d’una vegada, que de peix al cove no viu ningú.

Ens esperen quatre anys de patiment des d’aquí veient com censuren una vegada i una altra els moviments nacionalistes, etc. Quatre anys en principi, per què… El PSE esgotarà legislatura? Opino que no, opino que el PP els deixarà a l’estacada d’aquí poc temps i que busquin llavors altres suports com el d’Aralar (descarto d’inici el d’Ibarretxe). Que el busquin i no el trobin. És hora de dir prou. És hora de deixar de banda als espanyols i seguir creixent, camí de la victòria, camí de la llibertat.

Pel que fa a la censura de la que parlava, ahir mateix el PSE i el PP acordaven la “línia editorial” d’Euskaltelevista. Vaja, de tot el EITB que tallarà de soca-rel tots els espais a organitzacions il·legalitzades, actes de l’Esquerra Abertzale, etc. Què vol dir això? Que amagaran completament la realitat d’Euskadi, el que passa al carrer i al que es mou als pobles de muntanya aliens completament a la política central?

Com he dit, esperarem amb paciència aquests quatre anys, i després suposarem que la societat basca n’ha après i no torna a passar el que ha succeït. Però primer cal un pas: legalització de totes les organitzacions polítiques d’Euskalherria: per democràcia i per dignitat*. Que es va il·legalitzar el Sinn Féin? Que s’ha il·legalitzat mai La Falange española, la Falange Española de las JONS o Falange Auténtica per donar suport i continuïtat a un règim franquista?

Aguantem doncs.

* recordar que D3M hauria tret ni més ni menys que 7 escons.

(Ajuria Enea)

Més fotografies

Fotografies de les manifestacions d’avui!

http://www.flickr.com/photos/bernatpicornell/sets/72157615548535991/

Salut!

Contra la càrrega policial

Nova entrada…

Aquesta entrada encara és encara “en fase de proves”… A veure quan poso en marxa el nou bloc, però de moment seguiré retocant i posant-lo al dia! De moment, aquí teniu el que ha passat aquest matí a plaça Universitat. Sense comentaris.

Guanyi qui guanyi, Europa estarà descontenta

“Guanyi qui guanyi, Europa estarà descontenta”, vaig llegir va poc a un article fa uns dies. I espero equivocar-me, però serà així. O almenys, és el que pot semblar a priori! D’aquí uns dies se celebren les eleccions dels Estats Units d’Amèrica per tal d’escollir el 44è president, el proper inquilí del despatx oval de la Casa Blanca.
A hores d’ara, qui més qui menys està posicionat en les eleccions: John McCain o Barack Obama. Qui més qui menys, tindrà clar per qui acostuma a “donar suport”: Demòcrates o Republicans. Encara hi haurà algú que pensarà que hagués estat millor, per exemple, que Hillary Clinton hagués estat la candidata presidencial en lloc de Barack Obama. Amb aquest tema, personalment sempre dic una cosa: té més de dona Barack Obama, que de negre Hillary Clinton.
En qualsevol cas, sovint es parla en les converses de cafè sobre unes eleccions que no són ni del nostre país. No ho són però evidentment ens toquen ja que en bona part, són els EUA els que mouen les cireres del sistema internacional. I un es pregunta: la gent, per què segueix amb aquest entusiasme aquestes eleccions, si després es queixen que tenim massa processos electorals a casa nostra? Sovint, parlar sobre política Yankee sona bé: “sí, jo estic a favor de Barack Obama… Tu no ho estàs?”.

Malgrat totes les consideracions que es puguin fer sobre el tema, de si cal opinar-ne o no, és cert que marquen les portades dels diaris d’interès general. I mira que portem temps!! Doncs això s’acosta al final. S’apropen les eleccions i ara començarà un gran període d’aterratge a la Casa Blanca. Reprenent la frase amb la qual he començat el post, crec que Barack Obama no és el canvi que tothom voldria. El que voldria força gent (parlo d’Europeus) és un nou JFK. Vol un canvi de rumb a la política exterior nordamericana, a la política ambiental, a la comercial, a l’armamentística, a la social, etc, etc, etc. Doncs, espero equivocar-me, no crec que l’Obama no serà qui canviï tot això. Tothom està molt entusiasmat amb les eleccions: si guanya McCain, Europa estarà descontenta ja que volia Obama. Si guanya Obama, a la llarga, la gent veurà que tampoc és el canvi. Que milloraran coses però no serà el canvi que s’espera de 180 graus. I espero equivocar-me, eh! Perquè jo sóc dels que vol el canvi!

Malgrat el que deia aquest article, és clar que Obama desperta inspiració i confiança, és per això que ha tingut el suport que ha tingut. Ha recollit la gran xifra de 600 milions de dòlars (ho poso en números, que es veu més clar: 600.000.000 de $. Cal dir que el seu rival, John Mc Cain, n’ha recollit 300 milions. Però encara cal dir més. Aquests 300 milions són (si no recordo malament), el que van recollir George W. Bush i el demòcrata Al Gore. I si aquests milions els donen les multinacionals, o bé és perquè volen el canvi a la ciutadania nordamericana, o bé, perquè tothom s’ha afanyat a donar-li suport, sabent que guanyaria i sabent que haurien de ser allà per frenar el “change” (com diuen les pancartes i els mítings de Barack Obama).

Bé, sé que he llençat moltes idees a l’aire. Sé que parlo des de l’absoluta ignorància d’un Català que ja en té prou amb la seva economia. D’un Català que tot just comença a entendre com funciona el sistema internacional, i d’un sistema internacional cada cop més globalitzat. És per això que avui escric sobre les eleccions, perquè és el tema recurrent aquests dies!! Perquè malgrat la gent estigui farta dels polítics Catalans, la gent no té prou feina per fer campanya a favor de Barack Obama. I que quedi clar, no dic que les eleccions no marquin, per exemple, el futur Europeu.

Us deixo un vídeo sobre la campanya, d’AVAAZ, que denuncien el joc brut dels sectors més conservadors per tal d’evitar el que molta gent espera: el canvi.

Aquí l’anunci de l’altre dia que es va poder veure a les 5 cadenes més importants dels EUA.

Properament penjaré més vídeos!!

La crisi Iraniana d’Urani vista per tres teòrics: Hobbes, Grotius i Kant.

En primer lloc, explicaré breument la cronologia dels fets pel que fa a la crisi de l’Urani de l’Iran. Cal explicar que és una crisi que ve de lluny: l’any 1976, quan Gerald Ford era president dels Estats Units d’Amèrica (EUA) i Henry Kissinger n’era secretari d’estat, va ser la pròpia Casa Blanca la que va donar suport a l’Iran per desenvolupar una potent indústria d’energia nuclear. Les relacions entre els EUA i l’Iran varen anar variant, i després d’estires i arronses ens trobem en un punt en el qual la potència que ja va atacar l’Iraq amb el mateix pretext, ha amenaçat diversos cops el país del qual parlem, l’Iran. Els EUA han acceptat trobar una sortida negociada a la crisi (sense retirar les amenaces, evidentment), juntament amb 5 països més: França, Xina, Rússia, Regne Unit i Alemanya. Malgrat això, i els intents per salvar la crisi de, per exemple, Mohamed Albaradei (president de l’AIEA), encara no s’ha trobar cap sortida negociada.

Un cop feta una petita introducció per posar en context la situació actual, és interessant analitzar la crisi des de diferents punts de vista. Per una banda, Hobbes, ens diu que els estats estan dins d’un sistema internacional anàrquic caracteritzat per l’absència d’una autoritat central. L’Anglès, que va escriure la seva major obra l’any 1651 anomenada Leviatán, ens diu que l’home, en estat de naturalesa, està decantat a la guerra de tots contra tots, que l’home és dolent per naturalesa. Ja que els homes consideren que aquesta situació és insostenible, creen un “pacte social” i renuncien d’aquesta manera a la seva llibertat a mans d’un sobirà. En el cas de la crisi de l’Iran, Hobbes ho tindria clar: cal la creació d’un organisme supraestatal per tal de solucionar la qüestió. Un organisme que tingui poder vers els altres i que pugui decidir, si s’escau, sancions per l’Iran o simplement crear un equilibri per tal de deixar clars als països poderosos (EUA, per exemple), que l’Urani que utilitza l’Iran, l’empra en finalitats civils: en definitiva, un òrgan capaç de resoldre el conflicte. Hobbes, evidentment no apostaria per una ONU o per una AIEA tal com les coneixem ara, ja que no tenen cap mena de poder vers una part o l’altra: el president de l’AIEA ja pot dir missa que els EUA seguiran amenaçant, si cal unilateralment, l’Iran.

Per una altra banda, trobem Hugo Grotius. Aquest jurista Holandès, aposta per un poder i un dret internacional molt forts. En el cas de la crisi Iraniana, Grotius, no estaria d’acord en una intervenció unilateral dels EUA contra el país del pròxim Orient. Ara bé, si que veuria en bons ulls si fos la comunitat internacional la que ataqués, m’explico: Grotius defensa, com he dit anteriorment, l’ús legítim de la força si la comunitat internacional es veu amenaçada per un tercer país. Ara bé, aquest ús legítim ha d’ésser exercit per una societat de nacions (en el cas actual, la ONU). Per tant, si els EUA donés un primer pas i ataqués el país de Mahmoud Ahmadinejad, unilateralment sense una resolució del consell de seguretat de les Nacions Unides (en el qual, recordem-ho, els membres permanents tenen el dret a vet), Hugo Grotius no hi estaria d’acord. Cal buscar un consens abans d’anar cadascú per separat.

Finalment, trobem una tercera postura, defensada per Immanuel Kant. Aquest filòsof Alemany, ja va pensar en un organisme internacional basat en la cooperació. El pilar fonamental d’aquesta idea és el liberalisme contemporani. És a partir d’aquest sistema de democràcia i lliure comerç, que es pot mantenir un estat de pau internacional, el que ell mateix anomena “la pau perpètua”. Kant, que va morir a principis del segle XIX, basa els món i els estats lliures en un republicanisme amb unes lleis i mètodes judicials per resoldre disputes. Per tant, en el cas que estem tractant, Kant aplicaria un sistema de dret internacional que permetria arribar a un acord per tal de resoldre disputes: els països, que no tindrien un paper principal, haurien d’acceptar sense retrets, el sistema judicial com un sistema just per cada un dels pobles. D’aquesta manera, es resoldria el conflicte de manera pacífica i deixant intacte les relacions internacionals i s’evitaria la guerra.

En resum, trobaríem tres postures per resoldre la crisi: la de Hobbes, que apostaria per una societat de nacions forta amb poder per sobre de la resta de països per solucionar la crisi, la de Grotius, que defensa que un país no pot prendre decisions unilaterals per exemple d’atac a un altre país, i la de Kant, que aposta per un dret internacional capaç de resoldre conflictes mundials.

Discurs 11 de Setembre

Avui toca el discurs que vaig fer en el transcurs de la ofrena floral a Rafael de Casanova que varem fer a Sant Cugat. Evidentment, també tinc pendent una resposta per l’Ignasi sobre el post del conflicte a la zona del Caucas!!

Un altre 11 de setembre i ja en van uns quants. I senyors, haig de dir que la situació no ha canviat massa. Si aquell 11 de Setembre de 1714 varen voler deixar clar que els Espanyols serien els dominants, he de dir que després de tres segles, ho segueixen sent. Ho van ser i són els nostres dominadors. Ells decideixen, ells fan i ells desfan. Què és això de respectar una regió? Ni regió, ni govern ni poble. Aquí Espanya fa el que vol. I suposo que a partir d’aquí ja sabreu la continuació del discurs… No ho hem de permetre. S’ha acabat ser els titelles de sempre. Ni Estatut, ni respecte per la llengua, ni una plena llibertat d’expressió, ni finançament ni respectar els DDHH amb allò d’un dret que li diuen autodeterminació.

Però tenim armes. Ens avala una institució, la Generalitat, de gairebé 650 anys. I des del 1359, 128 presidents han vetllat per la salut de Catalunya. Des de Berenguer de Cruïlles fins ara, recordant inevitablement Francesc Macià o Lluís Companys, tots han deixat la pell al territori. Evidentment ara ja no parlem d’un imperi i d’uns peixos del mediterrani que parlaven Català. Però parlem d’una NACIÓ escrita amb lletres majúscules. Una petita gran nació que vol parlar a Europa com aquells anomenats “grans” i que es dirigeix al món amb aires d’orgull i ganes de fer feina.

Als Catalans, se’ns ha anomenat de tot, però el temps ens ha donat la raó. Som treballadors i tossuts. I sobretot molt tossuts. Sempre que volem quelcom anem a buscar-ho i no parem. Doncs això, companys i companyes, és el que hem de fer. No parar de regirar-ho tot fins aconseguir allò que tantes vegades hem somiat. Ser lliures.

No ens han de fer por els grans gegants que intenten trencar el somni Català. Si mai han pogut imposar-se, no ho faran ara! Com podrien imposar-se amb per exemple, tota la gent que ens hem aixecat d’hora per commemorar aquella diada de 1714? A la nostra diada no ens dediquem a comentar anècdotes de cabres militars que desfilen. Nosaltres, a la nostra diada ens manifestem, i així, com no podem guanyar als Espanyols?

Mireu, Barcelona, estava totalment encerclada per l’enemic molts mesos abans de 1714. Hi havia veus que clamaven rendició. Gent que conseqüència de les condicions de vida preferia que entrés l’exèrcit de Felip cinquè. Malgrat això, hi havia molta altra gent disposada a lluitar. Va haver-hi crides a tota la població, fins i tot als nens, als avis i a les dones per lluitar contra aquells que volien suprimir les llibertats treballades durant tants anys. Doncs no. Ningú es va rendir i Barcelona va resistir a ultrança tenint totes les de perdre. Barcelona no va donar mai per perdut aquell combat. I jo em pregunto… Si ells no van abandonar mai el combat, per què hauríem de fer-ho ara nosaltres? Hi ha una gran diferència entre aquell 1714 i aquest 2008. Llavors estàvem en posició de defensa, ara estem en posició d’atac. En posició d’anar i guanyar-ho tot! Què ho tenim millor? Aquest 2008 o aquell 1714?

Jo mateix he sentit moltes vegades el comentari de “jo ja NO viuré la independència, això vosaltres, els joves”. Doncs no! Amb aquesta mentalitat no anirem enlloc! I d’això, ens n’hem de convèncer tots: cada persona convençuda, cada persona que comença a explicar a tort i a dret els beneficis de la independència és una victòria. És una victòria per nosaltres i una derrota per a ells. Com deia Xirinacs, ells hauran perdut un esclau. Tots els esforços no són pas en va, i com diu la cançó, la victòria ens sorprendrà si la continuem buscant.

I el motiu per la independència és incontestable. Alguns pregunten: per què no intenteu d’entendre-us amb els Espanyols? Doncs no! Perquè portem gairebé 300 anys intentant-ho i no n’hem tret cap resultat. I el que ho negui que miri la història, que ni en un dels millors moments, la República, no varem aconseguir cap pas endavant! Perquè el que està clar és que no ens volen! Doncs si tanta mania aixequem, que se’n vagin ells, d’aquí casa!

He començat dient que ells eren els dominadors. Sí. I només cal comprar el diari per veure que no respecten, per exemple, l’estatut. I el darrer episodi, aquests dies, el finançament. Ahir mateix, en el missatge institucional del president Montilla, ell ens demanava unitat. Unitat de les forces catalanes per resoldre temes clau per al futur del nostre país com el finançament. Doncs des d’Esquerra estem disposats a seguir endavant amb la unitat. Unitat, però sense deixar que altres partits ens apareguin un dia fent-se una fotografia amb en Zapatero o un altre que pacti amb la vicepresidenta un nou finançament… Us sona? Doncs bé, ja per acabar, dir-vos que des de les JERC d’aquí Sant Cugat, no deixarem de lluitar ni un sol moment per aconseguir aquest gran objectiu: la INDEPENDÈNCIA!!

No podem permetre que ens dominin més, hem de passar a l’acció!

Visca les JERC

Amunt Esquerra

Visca la terra!

Sant tornem-hi!

Torno de vacances, torno a posar en funcionament el bloc!

Torno de vacances amb les piles hiper carregades per afrontar projectes ambiciosos. Aquest any presento que serà un any de canvis. Segurament seguiré fent i consolidant coses que fins ara ja feia però tal vegada a un esglaó més alt, amb més perspectiva. Segurament amb més calma i tranquil·litat. Sense pressions. Serà un any d’assentament a la feina i com he dit, consolidar el que fins ara tinc. Afegint nous reptes que ja anireu descobrint i esperant SI US PLAU no acabar l’any com vaig fer-ho l’any passat: tot a la paperera!

Deixant una primera reflexió, explicar que ara mateix estic participant al 2nd ECPR (European consortium political research) graduate Conference a la UAB. Un congrés de política força interessant i enriquidor! A més amb trobades inesperades com la de l’Aintzane Conesa, que ves per on, coneixia participants del congrés!

Aquí gairebé tothom està cursant el Doctorat i qui més qui menys sap MOLT del que parla. Ara fa poc, he tingut una conversa sobre Ossètia del Sud i el perill que suposa desmembrenar l’estabilitat internacional.

Fins a quin punt s’ha de permetre Rússia violar la legalitat internacional? L’ha violat realment permetent i autoproclamant la independència d’un altre país? Personalment crec que sí. És circumstancialment diferent que Montenegro es proclami independent a que Rússia proclami la independència d’una regió per interessos propis. Dic que és circumstancialment diferent ja que és un gran corredor energètic i és un gran punt estratègic per Europa. Podríem dir que tota la zona és el motor (i mai millor dit) d’Europa? Amb això no vull dir que haguem d’acceptar la independència de nacions sense estat simplement per la situació que tinguin en el món. Simplement dic que Rússia ha creat el conflicte per posar Europa contra les cordes… Que és aquesta una posició centralista respecte el que seria el primer món i regions i països més desfavorits? Tal vegada sí, Europa sempre mira per ella. Normal. Però no només això, Rússia torna a ser prou forta per desafiar el món sencer. Montenegro no ha desequilibrat aquesta estabilitat de la que parlàvem. Rússia sí, i el titella de president també.

Recordo un “30 minuts” de fa un temps en el que una dona deia: Rússia ha resistit al poder de tots els Tsars, però no podrem resistir a les maneres de Vladimir Putin. I tal dit tal fet. No fa ni 50 anys del final de la guerra freda que tornen a desafiar. Evidentment, i no es pot negar, s’han refet del comunisme i com que les relacions internacionals es juguen al camp de qui els té més grossos, ara hi ha algú que pot desafiar Europa i Estats Units sencers.

Sancions? Sóc partidari d’aplicar-ne. Que són un país gran i Rússia no és Cuba per aplicar-li sancions? D’acord, però si Europa vol tornar a mirar a la dreta amb tranquil·litat, s’ha de fer quelcom. I reconec que tal vegada aquest discurs és el més “xungo” que he fet mai, el més centralista i del que menys he estat informat però… Segurament és l’estiu, que m’ha revolucionat.

Per tant, i centrant-me una mica, amb sancions o sense, s’ha de mediar, deixar clar quin paper té cadascú en aquest trencaclosques internacionals i evitar les afirmacions de l’estil: “No tenim cap por per tornar a la guerra freda”. I això segurament ho dic referint-me a TOTES les parts implicades. No crec evidentment que entrem a un espiral de conflictes però més val prevenir que curar. Xina és gran, Rússia és enorme però cal mediar per tornar les coses a lloc i evitar puntes d’iceberg d’un gran problema (si és que abans no n’hi havia amb Putin i companyia).

PD: Insisteixo, el que he escrit aquí és sense massa informació i segurament quedant-me només amb la premsa… Qui sap si investigant més…

Fotografies festa major… dia 27!

Penjo les fotografies del dia 27…

Esbart
Assaig públic de castellers
Joan Miquel Oliver
Se atormenta una vecina
Barraques
Malabarada popular
Concert de grallers

CLIQUEU AQUÍ PER MIRAR LES FOTOGRAFIES DEL DIA 27!!!

pd: al post anterior trobareu el link per accedir a les del dia 26!

Fotografies festa major… dia 26!

Fa molt temps que no escric… Però la veritat és que amb Festes Majors i coses diverses… No he tingut temps! Doncs bé…. La gent demana les fotografies de Festa Major… Doncs aquí estan! Aquestes són les fotografies del dia 26! Si algú les utilitza… simplement tingueu en compte que les he fet jo! 😉

CLIQUEU AQUÍ PER VEURE LA RESTA DE FOTOGRAFIES DEL DIA 26!!