• Bernat Picornell i Grenzner

    Embolicat i compromès en 50.000 temes i merders... Es creix i s’aprèn des de les entitats. Política? Possiblement una vocació... Projecte polític? Independència, sens cap mena de dubte. Fotografia? Un gran hobby!
  • Podeu contactar amb mi a: bernatpicornell@gmail.com bernatpicornell@hotmail.com
  • Més sobre mi

    Fotografies de la càrrega policial de dimecres a la nit al Flickr!!
  • Catalunya Ràdio

  • RSS 3cat24.cat

  • RSS Cugat.cat

  • Anuncis

Entrevista a Lluís Maria Xirinacs (I)

En aquest cas, us insereixo la meitat d’una entrevista que vaig fer-li a en Lluís Maria Xirinacs en motiu del meu treball de recerca. En un proper blog ja posaré la segona part… No ho voldríeu tot de cop oi?

Entrevista a Lluís Maria Xirinacs

Lluís Maria Xirinacs va néixer a Barcelona l’any 1932, just a l’inici de la segona república. Es va ordenar sacerdot de molt jove i ben aviat ja va començar a tocar temes polítics. Xirinacs és llicenciat en Teologia i Filosofia, carrera que es va treure amb matrícula d’honor. Se’l pot considerar polític pacifista ja que va lluitar per l’amnistia dels presos franquistes amb nombroses bagues de fam i va estar-se un any i nou mesos cada dia davant de la presó model per demanar l’amnistia general dels presos polítics. Abans però va ser empresonat nombrosos cops i als anys 60 va participar en la “caputxinada”. Va ser candidat al Nobel de la pau tres anys seguits (1975,76 i 77). En aquella època va ser un dels impulsors de l’Assemblea de Catalunya. El mateix any 1977 va presentar-se com a independent a les eleccions generals i amb més de mig milió de vots va arribar a ser senador per Barcelona. El 1980 va abandonar la política activa i actualment presideix la fundació Randa. Aquesta fundació és una iniciativa que pretén “des de l’arrelament als Països Catalans i el compromís amb l’espai euromediterrani, generar reflexió, difondre plantejaments i promoure accions encaminades a respondre a les necessitats de transformació social amb el rigor i la complexitat que el moment present ens planteja”.

Vaig decidir fer una entrevista a Lluís Maria Xirinacs perquè és una persona que, tot i estar retirada de la vida política, va lluitar per l’estatut del 1979 i a més, té uns coneixements molt privilegiats de política.

Catalunya necessitava un Estatut, o bé calia aspirar a més?

Em sembla que la independència és més viable en certs moments històrics que en altres. De vegades cal esperar anys, i segles, a que hi hagi un punt de viabilitat. Voler-la imposar quan no hi ha viabilitat és negatiu i faltat de realisme, però deixar passar l’ocasió quan és bona, també és una cosa molt equivocada.
Crec que Catalunya ha tingut dues ocasions, relativament properes de tirar cap a la independència; una va ser la mort de Franco, la transició, i una altra, la d’ara, que s’anomena la segona transició. Quan hi ha condicions objectives per un canvi, si no hi ha de manera paral•lela, condicions subjectives, no reïx. El ideal seria que les condicions subjectives hi fossin sempre, és a dir, que Catalunya estés a punt per quan es presenta la situació objectiva, aprofitar-la. Aquí, a Catalunya, això no ha passat sinó que els polítics que hi ha hagut en els interregnes, entre la República i la mort de Franco, eren mínims els que volien l’independentisme: el PSAN, el PSANP, i alguns altres, però la majoria de partits que estaven a la clandestinitat, només aspiraven a l’Estatut d’Autonomia.
Quan es va constituir l’Assemblea de Catalunya, importantíssima en aquell moment, es van formular quatre punts. El tercer punt està redactat d’una manera enrevessada perquè costava acceptar el que deia “El restabliment dels principis i institucions configurats a l’Estatut d’Autonomia de 1932, com a pas previ per al ple dret a l’exercici de l’autodeterminació” Això indicava una voluntat. El que va succeir és que aquest pas, de preautonomia, que per nosaltres era previ, va ser definitiu, que són les autonomies, i l’autodeterminació se’n va anar en orris.
Quan es va redactar la Constitució, jo era senador i, juntament amb en J.M. Bandrés, del País Basc, vam demanar que constés a la Constitució el dret a l’autodeterminació. Això no es va acceptar. La Constitució Espanyola és anti-autodeterminació. El plantejament és d’Espanya única, pàtria única de tots els espanyols. No hi ha manera de considerar que hi ha un poble català i un poble basc. Per tant, la sobirania rau en el poble espanyol i, com que el poble català serà sempre una minoria dins del poble espanyol, mai es podrà votar a favor de la nostra autodeterminació.
Quan vaig veure que la Constitució no respectava el poble català, l’Estatut del 79 no em va interessar. Vaig veure que era un Estatut baix de sostre. Em va tornar a interessar el del 30 de setembre de 2005. Vaig pensar que era un miracle. El que ha passat després ho he trobat tan desastrós … però és el que hi ha!
El que ha de governar ha de tenir en compte el que hi ha, però el que és responsable de que les lleis siguin així, és una altra història!
Des d’aleshores fins al 30 de setembre a Catalunya hi ha hagut uns governs polítics que han acceptat aquest fet (cosa que jo no accepto. Per això em vaig apartar de la vida política) i s’han dedicat a governar el país traient el que es pugui d’aquesta situació de dominació.
Cal tenir en compte que l’autodeterminació és un dret natural, que tots els pobles haurien de tenir, i que està reconegut per l’ONU, i pels drets de les nacions d’Europa, però… no es reconeix.
Per a mi, durant aquest temps els governs han estat governs de polítics “petits”. Els governs s’havien habituat a la supeditació a Madrid. Així arribem fins ara. Va haver-hi un moment, fa 4 ó 5 anys, en que el Parlament de Catalunya va votar a favor de l’autodeterminació, en contra dels partits grans, que no hi estaven d’acord. No va tenir més transcendència, però s’hi van manifestar a favor alguns municipis, va haver-hi manifestacions al carrer, i això va establir un precedent.
A Catalunya hi ha més independentisme del que sembla, però és un independentisme feble i no hi ha gent disposada a jugar-se la vida, a jugar-se el lloc, el sou o el que sigui per això

D’on creu que ve el corrent actual de tornar a les idees d’autodeterminació?

Tot el moviment català de regeneració que va haver-hi ara, al voltant del 30 de setembre, és degut, en realitat al moviment basc. Quan aquí encara no es feia res en aquest sentit, es llança el pla Ibarretxe. La gent no sap que el pla Ibarretxe és demanar unes coses que estan per damunt d’unes altres, que els bascos ja tenen i que els catalans encara no tenim, com, per exemple, el concert econòmic, o els drets històrics. Els bascos, l’any 78 van dir que no votarien la Constitució, si dins de la Constitució no es reconeixien els drets històrics bascos. Espanya va haver de cedir. En canvi, els catalans, no vam demanar ni concert econòmic, ni drets històrics.

Si ara mateix tinguéssim un referèndum, encara que sortís que sí a la independència, no es podria fer…

Exacte, des del punt de vista legal.
Com va canviar el pla Ibarretxe els plantejaments catalans?

Quan els bascos van presentar el pla Ibarretxe, els catalans es van animar, quan encara manava Pujol (això la gent no ho sap, perquè ho atribueixen al tripartit, i no és veritat) a llançar-se dient que volien un estatut diferent. Va començar Convergència; després va seguir Esquerra Republicana, després els socialistes, i els comunistes. Tots van voler un Estatut nou. Aleshores va guanyar les eleccions el PSOE, i en Zapatero va dir allò de: “Apoyaré el Estatuto que apruebe el Parlamento de Catalunya”, que és una mentida. S’hi afegeix una segona part “dintre de la Constitució espanyola” (aquesta segona part, no sé si la va dir aleshores, o s’hi ha afegit després)
Com valora la política catalana dels últims anys?

Tota la política catalana dels últims vint anys, i d’aquest període de negociacions, és fluixa. És una política feta des de la feblesa.
Primer, van darrera els bascos: si els bascos no es belluguen, els catalans, tampoc es mouen.
Tornant a l’Estatut de 30 de setembre, aquell estatut va ser una meravella. Jo no m’ho pensava. És la primera vegada que tinc una sorpresa històrica més aviat positiva. En vaig quedar entusiasmat.
Al dia següent, ja, en Maragall va dir que potser s’havien passat de rosca; en Montilla va dir que s’havien de presentar les esmenes que ells mateixos havien presentat i havien estat negades, etc.
Va ser gloriós la votació del 89% dels parlamentaris de Catalunya. Això, encara que després es tirés per terra, no deixa de ser una fita històrica de dir: la voluntat de Catalunya és aquesta.
Una altra cosa gloriosa va ser l’anada a Madrid, en que tres van defensar l’estatut. Aquella defensa va ser molt ben feta. Abans d’anar a Las Cortes, es van reunir, crec que a l’hotel Colón, els tres amb en Maragall, que era el president, i en Pujol que era el president antic. Això era una cosa simbòlica per dir que tota la política catalana estava darrera d’això.
A partir d’aquí tot va ser un desastre, una vergonya, traïcions, mentides. En Guerra va començar a dir que “cepillaría el Estatuto catalán”… i, abans de que en Mas, jo diria, traís Catalunya, pactant amb en Zapatero, a l’esquena de tothom, cosa lletgíssima, de les pitjors que han passat a la història de Catalunya, el PSC ja havia traït perquè estava a dues bandes: el PSC a Catalunya i el PSOE a Madrid. El normal hagués estat que tots els del PSC haguessin estat al costat dels catalans, fent una presentació unitària. No solament no va ser així, sinó que en Montilla, que era el secretari general del PSC, estava a la banda del PSOE.

Quines vies hi hauria per anar cap a la independència?

Una cosa és la qüestió legal. És a dir, aconseguir la independència per via legal, és un camí; aconseguir-la per via il•legal, és un altre camí. Si vols la independència, t’has d’independitzar de l’estat de dret en curs. Això no representa anar contra l’estat de dret, sinó voler-ne un altre.
Els catalans pensen que podran aconseguir la independència des de la legalitat, i, des de la legalitat, per definició, no hi ha manera. No perquè es vagi contra la legalitat sinó perquè es vol un altre estat de dret, o una altra constitució.
El mateix passa amb el procés de pau a Euskadi. Voler aconseguir una pau quan la guerra està feta des de l’ETA per fer un estat de dret nou, amb un Euskadi independent. Des de Madrid es diu que aquest procés de pau ha de ser dins de la Constitució, però és la mateixa Constitució que impedeix, no el procés de pau, sinó la independència.
Gairebé tots els països del món han aconseguit la independència per les armes, contra l’estat de dret vigent, per construir-ne un altre.
En resum, una via és la de reformar llei a llei, la via reformista, i l’altre, la de trencar amb la legalitat vigent per construir-ne una altra. Això, en època de l’Assemblea de Catalunya en dèiem la reforma democràtica o la ruptura democràtica. Tota la base de l’Assemblea de Catalunya volia ruptura democràtica i els partits van optar per la reforma. Aleshores va quedar un semifranquisme, que és la democràcia que tenim ara.

Anuncis

Una resposta

  1. deunido… quin gran home! Nomès he llegit aquesta primera part i marxo a estudiar, quan llegeixi la segona et dic el que em sembla, però les seves paraules, no se perquè em recorden al gran debat entre tu i jo, la via reformista o trencar amb l’estat espanyol?
    Gran sort la teva! No oblidis les seues paraules mai…!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: